Apologia: discurs on es defensa una idea o a algú.
Hagiogràfic: escrit d'elogi encès cap a alguna persona.
Nepotisme: corrupció d'afavorir als familiars abans que els que tenen mèrits.
VOCABULARI GENERAL (FILOSÒFIC)
Mite:
Alegoria:
Asebeia o pietat: compliment de les obligacions cap als déus (ex: sacrificis animals com l'ecatomba).
Moral agònica:
Physis: unitat de la naturalesa que inclou tot el que existeix, es diferencia del que és artificial. És sinònim de naturalesa, cosmos, món, univers.
Orígens de la filosofia grega aC
s.VI
s.V
Finals s.V principi IV
s.IV
s.IV – III
Presocràtics (milesis i els que continuen)
Sòcrates (mor 399)i sofistes
Trobem la figura de plató (424-347)
Trobem Aristòtil (384-322)
Post aristocràtics (hel·lenisme)
El s.V és conegut com el segle de la il·lustració i pericles.
PRESCOCRÀTICS
Els presocràtics estudiaven la fisis però també qüestions morals, polítiques i socials. Milesis: Tales (aigua) , Anaximandre (apeiron) i Anaximenes (neuma) Pitàgores (nombre 1) Heràclit (foc, espantarrei, logos i monisme dinàmic) Parmènides (existència del ser i no existència del no-ser, monisme estàtic)) Postparmènides Milesis
Els filòsofs cercaven una explicació racional dels fets naturals. El primer filòsof va ser Talles de Milet, s. IV aC Turquia. Talles deia que tot era aigua i recorria al natural per explicar el natural, per això diem que utilitzava el pensament racional. ‘tota la matèria esta animada’ (hilozoisme) ‘tot és aigua’. Va tenir dos deixebles:
Anaximandre ‘l’arkhé era l’apeiron’ Anaximandre va dir que l’arkhé de Talles (l’origen de tot) era l’apeiron (lo indeterminat i il·limitat) Anaximenes ‘tot és aire o neuma’ Després anaximenes introdueix la neuma (aire) dins l’arkhé, on Talles hi havia posat aigua. Altres Els pitagòrics DE JÒNIA I GRÈCIA Creien que els nombres tenien entitat i que d’alguna manera els nombres eren l’arkhé i que a partir dels nombres es podia explicar la realitat física, és a dir, hi havia relacions.
Heràclit de Efeso o l’obscur EFESO ‘tot flueix’ (espantarrei)que vol dir que tot passa ‘no ens podem banyar 2 vegades en el mateix riu’ la realitat sempre es va movent. ‘tot es foc’, utilitza el foc perquè és l’element més dinàmic. La realitat sempre esta en moviment i s’encén i s’apaga segons mesura. Tots aquests canvis obeeixen a un Logos, una raó central que ho organitza tot. I hi ha una oposició entre contraris que provoca el moviment. No té deixebles
Parmènides de Elea ELEA Es sol oposar a Heràclit de Efeso ja que ell creia en un monisme estàtic i Heràclit amb un dinàmic. La realitat és rodona, per tant és igual per on començar ja que sempre es tornarà al mateix punt. Negava la existència del buit i creia que tot estava format per un únic ser que era omnipresent i indivisible. Aquest ser ho ocupa tot ja que no hi ha res que l’impedeixi avançar. Volia que la gent jutges el que veia i no es fies de les costums o la tradició, sinó que ho jutgessin utilitzant la raó.
A≡ el ser és
Principi de identitat A=A Principi de no contradicció ¬ (A ∆ ¬ A) A≠ ¬A
Principi de text exclòs A v ¬ A Heràclit negava tots aquests principis
Postparmènides o conciliadors o eclèctics
Zeno ELEA Deia que no es podia dividir l’espai i que no hi havia moviment. Deia que no es podia dividir l’espai perquè en un temps limitat no es pot recórrer un conjunt de segments il·limitats. Afirma l’existència d’un arke únic però un element dinàmic que el transforma en una multiplicitat.
Empàdocles AKROGOS Afirma l’existència de dues forces oposades: eros i neixos que formen un ser únic amb quatre arrels: foc, aire, aigua i terra.
Anaxàgores CLAZOMENE Existència d’un únic ser material que anomena Nous, una força ordenadora no merament impulsora. Format per una mescla d’infinites partícules: supermata (Aristòtil els anomena homeomeries)
Demòcrit ABDERA Successor de Leucip (no es conserven obres seves) eren dos atomistes. Deia que existien tres principis: el ser, el buit (no-ser) i el moviment (un torbellí); afegeix que el ser que en un principi es un tot compacte s’acaba separant per àtoms a causa del moviment que no es poden dividir en coses més petites. Tot el que hi ha és una mescla de àtoms i el buit. Els àtoms es poden distingir per la forma, la mida i la posició. Per explicar la formació d’objectes va utilitzar una idea una mica ridícula: Deia que els àtoms cauen cap avall degut al seu pes i s’ajunten i formen tot quant hi ha segons les seves posicions. Demòcrit no rebutja la creença amb els deus sinó que utilitza els àtoms per explicar la existència d’ells i no dels deus per explicar les coses. Creu que tot va aparèixer del ex-nihilo. Supera clarament el pensament mític ja que utilitza la raó.
SOFISTES ATENES
Es presentaven com a mestres del saber i no eren una escola sinó un moviment. Pretenen conèixer el saber i ensenyar-lo, però cobrant ja que no són rics de família. La majoria ensenyen a Atenes durant el segle V. Hi ha una relació entre ells i l’aparició de la democràcia ja que defensaven la isegona i la osonomia. Se’ls atribueix l’art de convèncer a la gent, però és una crítica injusta.
Protàgores No es conserven molts de fragments. ‘L’home és mesura de totes les coses que son en quant que son i les que no son en quant no son’. Sobre aquesta frase hi ha tres interpretacions diferents: 1ra: la veritat és relativa per a cada persona individualment 2na: l’humà (referint-se a cultura) determina la veritat (la veritat és relativa). 3ra (menys corrent): el que es verdader pels humans (referint-se a tota la espècie) pot no ser-ho per a altres espècies.
‘Sobre els deus no es pot saber res degut a l’obscuritat de l’assumpte i la brevetat de la vida’. (escepticisme). No es pot conèixer la veritat (és una manera de relativisme) per tant direm que és agnòstic.
Gòrgies: Era un nihilista. ‘res existeix, si existeix alguna cosa seria incognoscible, si fos cognoscible seria incomunicable’.
SOCRÀTICS
Els socràtics criticaven als sofistes perquè es consideraven savis i perquè cobraven per ensenyar. En canvi ells es consideraven persones interessades en el saber.
Sòcrates no va escriure res, el que coneixem és gràcies a :
Plató, el seu successor més important. Ens revela els seus diàlegs de joventut. Xenofort és un historiador i ens mostra la figura menys filosòfica de Sòcrates. Aristòtil també admira a Sòcrates, encara que el conegui de manera indirecte. Diu que li devem dues coses: la definició universal dels conceptes i el mètode inductiu. Aristòfanes era un comediògraf que criticava a Sòcrates i el ridiculitza amb una comèdia. Incita a la gent a cremar la seva casa i a odiar-lo. Sòcrates acaba condemnat a mort per el delicte de no-pietat (no honra al deu de la ciutat) i per corrompre als joves amb els seus pensaments.
‘Només se que no se res`. És una ignorància irònica. Sòcrates es considera més savi que eles altres perquè es presenta com a ignorant però amb interès d’aconseguir el coneixement, però ell com a mínim sap que és ignorant. En canvi la resta de ciutadans es creuen savis, encara que siguin ignorants.
Mètode socràtic: -reconeixement de la ignorància
2 fases: 1r destructiva o irònica: es dedica a fer preguntes i diu que l’ha apresa del seu pare 2na constructiva o maièutica: la aprèn de la mare
L’objectiu del mètode socràtic és la definició universal dels conceptes. A la fase irònica destrueix el saber dels altres utilitzant preguntes iròniques. Ho aprèn del seu pare perquè era escultor i destrueix la pedra per després poder formar la figura desitjada. Demostra que el saber dels altres (dirigint-se als sofistes també) és fals. A la fase constructiva utilitza un mètode inductiu. Parteix del particular per arribar al general. Diu que l’error dels sofistes era confondre el particular amb el general. Endemés del mètode hi ha un contingut sobre ésser virtuós. La proposta per ser virtuós és tenir saviesa i coneixements.
Pas de mite a logos (s.VII – VI ac) En un principi la societat grega creia amb els mites però per un conjunt de circumstàncies van passar a creure amb el logos, és a dir amb el raonament – l’ús de la raó -. Aquest canvi de mentalitat de la societat grega va ser degut a una crisi que va dur a qüestionar la mentalitat actual. Aquest canvi de mentalitat també és degut a l’inici dels comerç que sa suposar un intercanvi de cultures, que els va fer posar en dubte les seves pròpies creences. És quan s’introdueix la moneda. No és un pas absolut ja que els dos pensaments subsisteixen durant un temps conjuntament. Els milesis van ser els que van ajudar a deixar de pensar de manera irracional i començar a fer ús de la raó.
Pas de fisis a polis (s.V) Els socràtics estudiaven la fisis, però a finals dels segle van passar a interessar-se per qüestions socials, polítiques i morals (polis). Van deixar de interessar-se tant per saber de on provenia l’existència i a fer suposicions sobre el passat i el futur; i van atendre`s al que tenien davant, als problemes de la ciutat. Tot i així no van deixar la naturalesa de banda, els dos temes van conviure un llarg període de temps. Grècia era un conjunt de polis independents degut a que l’accidentat relleu dificultava la comunicació entre elles. Els unien les creences i les lluites contra el perses. Les guerres mèdiques contra els perses i la implantació de la democràcia a Grècia van dur a un canvi de mentalitat.
Glossari de Termes
Metallenguatge: és un llenguatge per parlar d’un altre llenguatge Meta coneixement: és un coneixement per explicar un altre coneixement. Problema/Misteri: El problema esperem que pugui ésser resolt, en canvi el misteri es creu que mai es podrà resoldre. Andros (home) Andropos (humà) Teogonia: l’origen del deus. Teo= Deu (antropomorfitzat) Raó és qualsevol relació fonamentada (no arbitrària)
Hilozoisme: tota la matèria esta animada
Logos: raó
Apeiron: indeterminat
Cosmos: tot el que hi ha ordenadament Caos: totalitat desordenada Polis: ciutat o estat
Mitologia: és la ciència que estudia els mites
Conte: narració imaginaria breu Faula: narració imaginaria amb intencions morals Llegenda: narració amb algun element històric Espantarrei: la realitat es mou
Perifisis: sobre la naturalesa
Aporia: carreró sense sortida
Eros: amor
Neixos: odi
Nous: pensament o intel·ligència
Supermata: llavors
Homeomeries: parts semblants
Ex-nihilo: del no res
Isegona: igualtat de paraula
Isonomia: igualtat davant la llei
Agnòstic: no es pot conèixer la veritat
Pietos: sacrificar coses per als deus grecs
Maièutica: art de parir
Areté: virtut
PLATÓ
Biografia de Plató (influències, viatges,...)
Tenim coneixements sobre la vida de Plató bàsicament per dues fonts: el Diògenes Laerci i la Carta VII.
Fill d'una família aritocràtica (rica i d'origens nobles).
Plató va viure tant sistemes de govern democràtics com tiranies. Repudià la tirania, per motius evidents, i també va rebutjar la democràcia, ja que va ser aquest règim que va condemnar a Sòcrates.
Després de morir Sócrates (399 a.C.), a traves del qual té influències de Parmènides, Plató entra en contacte amb pitagòrics.
Plató acabà a Siracusa, on pretenia reformar el sistema de govern, que era de tirania, per convertir-lo en un sistema de govern racional. Els seus intents varen fracassar.
( *FALTA INFORMACIÓ SOBRE MÉS VIATGES QUE VA FER PER REFORMAR GOVERNS I VA FRACASSAR TAMBÉ *)
Plató va adonar-se que no havia pogut convertir als polítics en filòsofs, la qual cosa va conduir-lo a plantejar-se la possiblilitat que els filòsofs es convertissin en polítics. És per això que l'obra platònica es dedica a la transformació dels sistemes de govern de les polis; el seu projecte polític és ja durant la seva maduresa.
L'obra de Plató es redueix a diàlegs, si n'exceptuam les cartes l'Apologia a Sócrates (narració), als quals hi intervenen personatges molt diversos. Podem diferenciar quatre períodes o etapes en la seva obra: 1. Diàlegs de joventut o socràtics: es caracteritzen perquè el Sòcrates literari expressa el pensament del Sòcrates històric. Per tant, Plató es limita a expressar el pensament de Sòcrates. Destaquen:
Apologia a Sócrates:narració sobre la condemnació i mort de Sócrates, que va ser matat com a conseqüencia d'una acusació de corrompre a la joventut amb els seus ensenyaments i per incomplir les asebeia; tot fals, ja que Sócrates ensenyava l'excel·lència. Sócrates prefereix la mort que no viure fora d'Atenes. Quan se li proposa sobornar als seus guardes, ell s'hi nega, ja que pretèn educar als joves d'Atenes, i si no pot realitzar la seva feina allà, no podrà dur a terme el seu objectiu. Per tant, afirmam que és coherent fins al final.
Laques: diàleg que tracta sobre la valentia o el coratje.
Lisis: diàleg sobre l'amistat.
Protàgores: diàleg en el que es tracta la virtut. Hi apareix el sofista Protàgores, el qual era relativista ("l'home és la mesura de totes les coses"). Sòcrates presenta arguments sobre la virtut (areté, excel·lència).
2. Època de transició: Plató ja ha fundat la seva acadèmia. Destaquen:
Gòrgies: hi apareix el sofista destacat Gòrgies, nihilista. El diàleg tracta sobre la retòrica.
Menó: tracta sobre la virtut i el seu ensenyament; es pot ensenyar? Pot ser apresa? Es pot aprendre a ser excel·lent?
Cràtil: tracta sobre temes d'etimologia i lingüística.
3. Època de maduersa: el Sòcrates literari és simplement una excusa per posar en boca del seu mestre les idees de Plató, ja madur. Destaquen:
Banquet o Simposi: tracta sobre l'amor i el coneixement de la bellesa.
Fedó i Fedre: diàlegs que tracten sobre l'immortalitat de l'ànima.
La República o Politeia: no tradueix exactament per "república" (del llatí res publica, "cosa pública"), ja que realment tracta de com fer-ho per organitzar la polis. Per tant, una traducció més precisa és "constitució", és a dir, la manera de governar la polis, entre d'altres coses.
4. Diàlegs de vellesa: es caracteritza per ser un període d'autrocrítica en el qual hi revisa les seves idees anteriors. Destaquen:
Teetet: sobre la ciència o el veritable coneixement.
Parmènides: fa una autocrítica de la seva "teoria de les Idees".
Polític: tracta sobre els governants.
Timeu: sobre l'origen del cosmos i de la ciència.
Les lleis: reforma la seva proposta feta a La República.
Per classificar la seva obra s'utilitza el mètode estilomètric, en el qual s'analitza l'estil de Plató, que varia de la joventut a la maduresa; a més del mètode filològic. També resulta important la determinació del subjecte de la anunciació del text, ja que varia al llarg de la seva obra. A més, és possible adonar-se'n de l'evolució en quant al pensament que té Plató.
El pensament de Sòcrates
Tot i que no va escriure res, tenim coneixements d'ell per mitjà dels escrits dels seus deixebles. Per exemple, Xenofond va escriure, al igual que Plató, una Apologia a Sòcrates. Xenofond és, tal vegada, el més hagiogràfic, ja que parla de Sòcrates com si fos un sant laic. D'altra banda, Aristòtil, deixeble de Plató, fou un historiador de filòsofs; assegura que la definició universal dels conceptes i el mètode inductiu es deuen a Sòcrates. També podem trobar escrits sobre Sòcrates en Diògens Laerci. A l'altre extrem ens trobam a Aritòfanes, un dramaturg que, en una de les seves obres, presentà a Sòcrates com un personatge ridícul i que corromp als joves. L'obra s'estrenà en vida de Sòcrates i, juntament amb comerciants i sofistes, els poetes són els que aconsegueixen la seva condemna.
Sòcrates tractà, sobretot, qüestions humanes com la política, la justícia i la virtut ("baixa la filosofia del Cel a la Terra", segons Ciceró); la qual cosa el diferenciava altament dels sofistes, que es dedicaven al physis (cosmos). Sòcrates pretengué establir definicions universals que servissin per sempre i per tothom, a la qual cosa els sofistes s'oposaren, ja que creien que tot era relatiu. Amb això, Sòcrates va voler denunciar el pseudo-coneixement.
Els sofistes eren relativistes i ensenyaven a argumentar, qualitat mol útil en la antiga democràcia atenenca. Foren acusats de convertir en fort l'argument dèbil, gràcies al seu art d'argumentar, per això són considerats els precursors de les fal·làcies.
Mètode socràtic
Consta de dues fases:
1. Fase destructiva o irònica.
2. Fase constructiva o maièutica.
Sòcrates deia que havia après aquest mètode gràcies als seus pares: el seu pare era esculptor, que destruïa la pedra; i la seva mare ajudava a les dones a parir. Sòcrates es considerava "parter" de les idees, però considerava que primer era necessari destruir el fals coneixement.
Després que l'oracle de Delfos el declarés l'home més intel·ligent de Grècia, ell afirmà que "jo només sé que no sé res", a més d'afirmar que l'oracle tenia raó, ja que ell admetia la seva ignorància, mentre que els altres pretenien saber (sofistes), la qual cosa els convertia en més ignorants.
En la fase maièutica, Sòcrates estableix una definició universal del concepte mitjançant el mètode inductiu: observa casos particulars, troba propietats comunes, generalitza i defineix en funció de les propietats comunes. Els sofistes, en canvi, pretenien establir un cas concret com a regla general, la qual Sòcrates destrueix amb la fase irònica. En la segona fase, Sòcrates continua fent preguntes a l'interlocutor, per tal que aquest arribi a una definició. Sòcrates no proporciona la definició, sinó que guia l'interlocutor, l'ajuda a extreure el coneixement. Amb altres paraules, el mètode comença amb Sòcrates, que es presenta com a ignorant i demana als experts (qüestions militars als militars, qüestions de sabates als sabaters,...). Quan l'expert veu que no pot aportar una definició correcte, admet la seva ignorància. Finalment, Sòcrates guia a l'ignorant cap a la definició. El mètode socràtic presenta dues característiques fonamentals: la primera és que és un mètode diològic (de diàleg) guiat per Sòcrates; la segona és que el saber és contingut en l'interlocutor i Sòcrates simplement ajuda a extreure-lo de l'interlocutor ("parter d'idees").
Com a exemple d'aquest mètode, tenim Laques, diàleg on Sòcrates va a un gimnàs on entrena Laques, un general de guerra, al qual li demana què és la valentia. Laques contesta que consisteix en no retirar-se mai i plantar cara a l'enemic. Sòcrates troba una errada en la definició, ja que no es compleix sempre, i demana una altra definició. Així successivament, fins que Laques li diu que no sap què és, admet la seva ignorància (final de la fase irònica).
VOCABULARI PLATÒNIC
ἰδέα, eidon: es tradueix correntment per "idea", tot i que una traducció més precisa és "forma" o "arquetip". L'eidon és una realitat extramental que, segons Plató, és l'únic que existeix realment; l'intenta explicar amb "el símil del sol", que es troba a La República: compara el coneixement de les idees amb el coneixement sensible o visual, ja que argumenta que per veure-hi és necessari un ull que no sigui cec, llum i un objecte.
Areté: virtut, excel·lència, quan les coses donen el millor de sí (ex: un ganivet és virtuós si talla molt bé; el mateix sobre un ciclista, boxeador, músic,...).
Politeia:
Ergon:
LA REPÚBLICA
És el llibre més important de Plató, on el personatge principal és Sòcrates que mitjançant el diàleg presenta les creençes de Plató. Està dividida en 10 llibres (realment avui en dia en diríem capítols però com que La República original estava formada per deu pergamins, de cada pergamí se'n diu llibre.).
Llibre 1
El llibre comença amb la presentació de Sòcrates que visita al seu amic Cèfal. Primer de tot li demana quins són els mals més molestos de la vellesa i quina és la major avantatge de ser ric. Per Cèfal la major avantatge de ser ric, és la possibilitat de pagar el deutes i així poder viatjar a l'altre vida sense pecats. Cèfal respon que el pitjor mal de la vellesa és la preocupació per haver comès alguna injustícia, ja que no la poden rectificar. Llavors, la conversa es transforma en què és la justícia. Cèfal considera que consisteix en tornar el que es deu (la justicia es la devolución de lo que se debe), però Sòcrates li fa veure que no. Polemarc (fill de Cèfal) diu que la justícia consisteix en fer el bé als amics i el mal als enemics( la justicia consiste en el beneficio a los amigos y el perjuicio a los enemigos). Trasímac afirma que la justicia consisteix en satisfer al més fort (la justicia es lo que conviene al más fuerte), defensant el punt de vista del personatge històric. Sòcrates els fa veure que no van ben encaminats. Sòcrates considera que la justícia és l'excel·lència de l'ànima ( la justicia es la excelencia del alma).
Més endevant, els interlocutors de la casa intenten una definicó de justicia i Sòcrates va destruint la de cada un (fase destructiva). Finalment Sòcrates diu que la justicia és la excelència de l'ànima.
Llibre 2
Sòcrates és un recurs literàri que comença a revelar el discurs de Plató.
Sòcrates planteja que la justícia s'ha de cercar a la polis, a nivell global, i no individual. Llavors, es qüestiona l'origen de les polis. Sòcrates contesta que la polis es formen perquè els individus aïllats no poden satisfer les seves necessitats bàsiques: alimentació, vivenda i vestimenta. Glaucó considera que aquesta polis és insuficient, ja que no es diferencia d'una polis de porcs, per la qual cosa Sòcrates hi afegeix els luxes com la música, la cuina,... Com que per mantenir-se satisfets és necessari expandir-se, exposa la necessitat d'un exèrcit que, a més serveix per defensar la polis de l'enveja d'altres.
Els guerrers que formen l'excèrcit han de ser forts, ràpids, llests i, sobretot, valerosos. Han de ser ferotges amb els enemics, però mansos amb els compatriotes.
Llibre 3
Considera que l'educació ha de prescindir de la mitologia, ja que es presenten als Déus de forma poc seriosa, com a criminals (tal i com els descriuen els poetes, per això aquests no poden estar al cap de la polis). Considera que les divinitats no poden ser causa del mal, sinó del bé. Tampoc li pareix seriós que els Déus es transformin en diferents animals, ja que han de ser excel·lents, tampoc poden mentir. En definitiva, vol que els Déus siguin justos.
Explica com s'han de presentar els herois i critica fortament a Homer per donar els herois caràcters humans i fer que riguin, plorin i es transformin. (el fet de transformar-se els hi resta superioritat, ja que segons Plató, no hi ha individu millor que ells).
Torna a explicar la importància d'una bona alimentació dels guerrers per aconseguir estar sans. Per educar-los se'ls ha d'ensenyar la música i la gimnàstica, que eduquen tant el cos com l'ànima. La música ajuda a modular la força bruta que produeix el gimnàs, això dóna lloc a la valentia. No poden fer teatre i, si imiten, han de ser caràcters forts i valents.
Han de ser dogmàtics, han de tenir molt clara la seva devoció cap a fer el que convé per la polis i mai mirar per si mateixos. Durant l'elecció per ser guerrers ha de ser sotmesos a distraccions, temptacions i trampes per veure si tenen clar quin és el seu vertader objectiu. També se'ls ha d'assustar i dur a llocs de plaer perquè es controlin.
Plató critica els mites tradicionals d'Homer però proposa el mite de les naturaleses diverses. Afirma que s'ha d'explicar als ciutadans el següent mite: tots són fills de la terra i germans entre sí. Provenim de la naturalesa, però amb diferents proporcions dels elements que els formen: alguns tenen major proporció d'or, que seràn els futurs governants, els filòsofs; d'altres tenen més plata, els guerrers; i, finalment, els darrers, major proporció de ferro i bronze, els artesans. Així, Plató pretèn aconseguir que la gent pensi que la naturalesa és immodificable, no poden canviar la seva posició social. No és un sistema aristocràtic, ja que l'elecció de les classes es fa segons les seves qualitats, sometent-los a unes proves i no per llinatge.
Llibre 4
Adimantos replica que els governants de la polis mai no podran ser feliços al mòdel que proposa Plató i ell contesta que la polis no es construeix per la felicitat dels governants, sinó que l'objectiu és la felicitat de la polis a grosso modo. Plató vol evitar la corrupció pensant en una espècie de comunisme (anacronisme) pels guerrers i governants, així defensaran com a seva la propietat comuna, i es manté unit el poble; és la comunitat de béns. A continuació, diu que els ciutadans poden tenir propietat privada però que no convé que hi hagi moltes diferències de riquesa entre ells.
Sobre la justícia, Plató creu que per saber si n'hi ha, primer s'ha d'examinar l'excel·lència (areté). Les tres virtuds (qualitats superlatives) són: Sofia (Saviesa), Andreia (Fortalesa) i Sophrosyne (Temprança); totes elles juntes amb equilibri i la seva correcta proporció donaran la Diké (Justícia). La Saviesa és la virtud dels governants i la Fortalesa la dels guardians. La Temprança és la virtud dels productors, dels ciutadans i consisteix en la moderació en l'ús dels bens i en l'interés per comandar (respectar els estaments dictats pel mite de la naturalesa),
L'Estat tendrà sofia si la tenen els seus governants, serà valent si ho són els seus guerrers, i serà moderat si els artesans es moderen en l'ús dels béns i un ús moderat de les qualitats, acceptant que els millors han de governar sobre els pitjors. Quan cada part cumpleix la seva ergon (funció), hi ha diké.
Sòcrates es demana si a l'infividu hi són presents els mateixos components que a les polis. Respon que sí, que a la psiqué hi ha les 3 excel·lències: hi ha una part (alogiston), de l'ànim (timon) i una part apetitiva (epitimetikon). Composen l'individu humà en diferents proporcions, segons la seva ergon a la polis: predomina l'alogiston en els governants, la timon en els guerrers i l'epitimetikon en ciutadans.
Teoria de l'ànima (antropologia platònica): l'ànima governa al cos a través de 3 parts: raó, ànim o impuls o voluntat, i desig.
Parts de l'ànima
Virtuts (areté)
Parts d'Estat
Naturalesa
Alogiston
(racional; al cap)
Sofia
(fronesis o prudència)
Governants perfectes
Or
Timon
(irascible; al pit)
Andreia
Guerrers o guardians auxiliars
Plata
Epitimetikon (concupiscible: al baix ventre)
Sophrosyne
Artesans
Bronze i ferro
Dualisme de Plató: considera que esteim formats per l'ànima i el cos. Creu que és una trobada accidental i temporal, que l'ànima és d'origen celestial, que pretèn tornar als seus origens. El destí de l'ànima depèn de les accions que es realitzin a la Terra.
Llibre 5
Es planteja la naturalesa de la dona i les tasques que pot desenvolupar. L'ànima de la dona no té cap diferència respecte l'ànima d'un home, és a dir, que les dones tenen les mateixes capacitats i funcions que l'home: poden ser filòsofes, guerreres i artesanes. En definitiva, poden ser educades. La dona només es diferencia de l'home en quant a la força física: són més dèbils.
Els ciutadans de la polis només poden tenir fills (no reconeguts) amb dones de la seva mateixa posició social, és a dir, que seleccionaran als millors pares i mares per a aconseguir una millor descendència.
Comunitat de dones i fills per als guardians: fills que han de ser cuidats com a iguals i separats posteriorment segons la seva qualitat.
Sobre l'esclavitut, els grecs no han de fer esclaus a altres grecs: l'esclavitut està reservada pels bàrbars (tots aquells que no són grecs). No s'han de sacejar els cadàvers, exceptuant de les arms dels morts de guerra. Porposa un cert humanitarisme bèl·lic, ja que considera que no s'han d'incendiar les cases dels vençuts ni sembrar els seus camps de sal.
Glaucó qüestiona si la polis és possible o bé si és simplement una utopia. Plató es conscient que la pràctica arriba sempre menys lluny que les paraules. Ja sap que és complicat dur-la a la pràctica, però convé procurar aproximar-se al màxim al model ideal.
Al igual que en la Carta VII, on arriba a la conclusió que o bé els governants es converteixen en filòsofs, o bé els filòsofs han de convertir-se en governants, al Llibre V tracta també aquesta qüestió. Plató assegura que els filòsofs tenen afició per tots els estudis, sense cansar-se mai (com un amant vol ser estimat en la seva totalitat). Distingeix entre els filòsofs i pseudo-filòsofs.
Situacions intel·lectuals (associació de la dimensió del coneixement amb la de la realitat):
1. Ignorància (amatia): coneixement del que no és, absència de coneixement.
2. Coneixement autèntic i fonamental (episteme): coneixement del ser, de les idees.
3. Opinió (doxa): és un pseudo coneixement, un coneixement del que és i del que no és, estat d'opinió on es mescla el saber amb la ignorància.
La ignorància és preferible que l'estat d'opinió, ja que l'inconvenient de la doxa és que, mentre creiem saber, no buscam el coneixement; mentre que, si sabem que som ignorants, buscam el coneixement. Tot i això, Plató acaba reconeixent que la doxa és menys clara que l'episteme, però menys fosca que l'amatia (Plató recupera la comparació entre el conèixer i el veure, original de Parmènides).
Llibre 6
Comença fent referència a l'ànima filosòfica, que es distingeix molt prest per ser justa, mansa, amb bona memoria i dotada per aprendre, tot i que requereix l'educació. Si les qualitats de l'ànima es nodreixen malament, s'allunyen de la filosofia. Plató creu que als adolescents se'ls ha de donar una educació en relació amb la filosofia d'acord amb la seva edat, per això creu que la filosofia només és apte pels adults. Planteja quin és l'objecte d'estudi suprem dels governants: les eidos i, especialment, l'eidos agathos (la idea del bé). L'eidos no és un contingut de la ment, sinó que és extramental. Per il·lustrar com és possible el coneixement racional utilitza el símil del sol: Compara el coneixement sensible amb el coneixement intel·ligible o intel·lectual. Coneixement sensible: requereix un ull amb vista, un objecte que ha de ser vist i llum. El Sol aporta vida i llum a la Terra: provoca el coneixement i ser, fa possible que l'ull hi vegi. Coneixement intel·ligible: ha d'haver-hi una eidos, a la qual hi correspon un concepte. L'eidos és allò que fa possible que existeixin els continguts de la nostra ment. Tot això és possible per la Idea del Bé, que és el model de totes les idees, arquetip d'arquetips, forma de formes, eido de eidos. L'eidos agathos fa possible el coneixement, la realitat de les eidos i el ser, de la mateixa manera que el sol proporciona llum, vida i visió.
Després d'això comença el símil de la línia: Es planteja una línia dividida en 2 seccions desiguals que són dividides en la mateixa relació (la part d'abaix és menor extensió que la d'adalt). Es compara un segment amb el coneixement, les divisions que es poden establir a una línia amb les divisions del coneixement. A més, compara el coneixement amb la realitat.
Noesi: coneixement absolut, sense suposicions; coneixement intel·lectual ple. Dianoia: coneixement de les figures geomètriques i les matemàtiques.Les matemàtiques son ciències formals i axiomàtiques (parteixen d'axiomes, afirmacions que acceptam sense qüestionar-les, ja que són eivdents). Per això la dianoia parteix de supòsits per arribar a altres supòsits, sense arribar a un coneixement absolut. Pistis: creença, conjectura, saber hipotètic, saber no ferm. Tracta del coneixement de les coses (animals, plantes,... coses sensibles). Eikasia: és la imatge d'un objecte. Per plató el coneixement més ínfim que hi ha. Per part del Plató de joventut hi ha un despreci cap a la doxa (el plantejament socràtic és que és millor no tenir coneixement que tenir-ne un de fals), en la maduresa la valora més, ja que és pràctic en situacions puntuals, no té una posició radical respecte l'opinió.
Llibre 7
Plató compara la naturalesa humana pel que fa l'educació o la manca d'ella exposant el següent: Símil o mite de la caverna: Es tracta d'uns homes que es troben en una caverna, on hi han viscut tota la vida i hi estan encadenats de cames i braços. Hi ha un accés obert a contrallum. Només veuen el que tenen davant perquè no poden moure els caps. Tenen el llum d'un foc al darrera d'ells, a certa distància des d'adalt. Entre el foc i els encadenats hi ha un camí, pel qual hi desfilen uns individus que porten objectes i animals sobre el cap, però hi ha una paret que no permet que vegin el cos d'aquests indiviud, només el que porten sobre el cap. El foc projecta la llum i es veuen les obres del objectes que passen pel camí. Els homes veuen el que creuen que és la realitat, mentre que són ombres d'objectes. Si consideram que algú el desencadenés i el girés, quedaria enlluernats per la llum del foc. Llavors, algú li fes preguntes, demanant-li què eren aquelles coses darrera la paret, que són figures que representen coses (al·lusió a Sòcrates, que prova d'alliberar la caverna atenenca). El presoner es trobaria malament, pensant que el coneixement previ era l'autèntic. La llum li faria mal (símil del sol). Si algú l'arrossegués pel camí costerut (difícil camí del coneixement), el tregués de la caverna, la llum del Sol el cegaria i no li deixaria veure el món d'adalt (món intel·ligible); primer veuria les ombres més fàcilment, llavors els reflexos en l'aigua i, per acabar, els astres i el Sol. Només un camí dificultós i complicat condueix al coneixement autèntic. Al final del procés, es produeix l'adquisició de la Idea del Bé. Llavors es produeix el retorn a la caverna: una persona que coneix les idees i el bé, Plató considera que sentirà llàstima pels presoners, que només coneixen dels eikons. Si tornés a la caverna, tendria dificultat per veure-hi, tendria els ulls plens de tenebra. Els presoners se'n riurien d'ell i el criticarien per haver pujat i haver-se fet malbé els ulls (si hi hagués un concurs de reconèixer ombres, perdria l'alliberat, ja que és menys hàbil entre les tenebres). A més, afirmen que si poguessin agafar-lo amb les mans el matarien (al·lusió a Sòcrates). Tot això cal enllaçar-ho amb el dit anteriorment (símil del sol i de la línia): el foc representa el Sol (fa possible el coneixement visible) i el Sol representa el bé (fa possible el coneixement intel·ligible). La pujada és compara amb l'ascensió de l'ànima pel coneixement. Quan es coneix la Idea del Bé, se la reconeix immediatament com a causa de tot el que és recte i bell. La Idea del Bé genera el Sol, que genera la llum i dóna lloc al coneixement visible. La prudència (fronesis) és la sofia aplicada a la pràctica, qualitat necessaria pels governants. El qui ha d'actuar amb prudència en privat i en públic ha de tenir la Idea del Bé. Per això, només s'ha de confiar la presa de decisions a aquells que han adquierit els coneixements adequats. Per tant, el símil de la caverna serveix per parlar de l'educació i que els governants siguin aquells que han aconseguit sortir de la caverna. Plató estableix una comparació constant entre el coneixement (episteme) i el ser (onta). També es pot correspondre amb el símil de la línia perquè hi ha una perspectiva òntica i una altra d'epistèmica. La regió que ens és revelada per la vista (món sensible, part de la realitat que correspon al pla epistèmic de la doxa) es compara amb l'estança al fons de la caverna; la llum del foc amb la llum del Sol; la pujada és el camí cap a l'intel·ligible. Es tenen en compte els següents aspectes en el mite de la caverna: 1. Classificació de la realitat 2. Classificació dels graus de coneixement 3. Educació que permet adquirir el coneixement.
Perspectiva òntica (nivells de realitat)
Perspectiva epistèmica (nivells de coneixement)
Padeia (nivells d'educació)
Arkai/eidos
Noesi
Dialèctica (filosofia)
Mathematika
Dianoia
Matemàtiques
Orata
Pistis
Física
Eikons
Eikasia
Vulgar
L'educació precisa l'orientació d'un mestre que ens ajuda a conèixer la realitat gradualment. Es necessita un esforç constant, tota la vida. Per coneixer és necessari l'aprenentatge i esforç. És necessari tenir mestres que ens facin mirar en les direccions correctes pel dificultós camí del coneixement, que ens ensenyin a conèixer. Es tracta d'un procés d'aclimatació a l'abstracció. L'educació no és com si posessin la vista en ulls cecs, sinó que és necessari que el mestre condueixi als deixebles cal a la realitat. Ha de canviar per complet la situació vital. El procés educatiu no és circumstancial de mirar en una direcció adequada en un moment puntual, sinó que s'ha de realitzar una transformació total de la persona. Si no es realitza el canvi complet, no es podrà arribar a la veritat. L'ànima ha d'estar el més lliberada possible respecte del cos, ha d'estar volcada cap al coneixement de les idees i no cap a les coses i els sentits. L'educació és un procés d'alliberació de l'ànima de les cadenes que ens fermen al nostre cos (soma).
La Idea del Bé causa la veritat, l'enteniment i la realitat. El Bé produeix el Sol i, per tant, indirectament la visió. Si no existís una idea d'un objecte, no se'n podria el·laborar una definició universal. Si un objecte no existeix, de la mateixa manera, no pot ser vist.
Parts del símil de la caverna: 1. Descripció 2. Camí cap a fora 3. Retorn a la caverna
Conclusions del símil de la caverna: 1. Relacionar-lo amb el símil de la línia. 2. Els que han contemplat la Idea del Bé són els encarregats de tenir prudència a l'hora d'actuar en públic. 3. Quan hem conegut les idees, resulta més complicat parlar sobre les imatges i les ombres.
Després d'explicar el mite de la caverna, Plató exposa que els aprenents de filòsofs han d'estudiar: 1. Aritmètica 2. Geometria plana 3. Estereometria 4. Astronomia des d'una perspectiva matemàtica 5. Harmonia musical (fins aquí son estudis preparatoris per l'estudi suprem de la dialèctica, no són per les seves aplicacions pràctiques, sinó per aclimatar l'ànima a les realitats abstractes) 6. Estudi de la dialèctica: pretén el coneixement de la Idea del Bé com a objectiu final. Al final de l'estudi, els supòsits es poden cancel·lar i arribar a una veritat inamovible. Els dialèctics han d'estudiar des d'infants. Als 20 anys se'ls selecciona i se'ls fa repassar tot el fet fins al moment; als 30 se'ls selecciona de nou, i se'ls fa fer tot tipus de treballs; als 50 comencen amb la dialèctica avançada. Quan arriben a la contemplació de la Idea del Bé poden començar a governar, alternant-se.
Libre 8
Parla sobre l'Estat i els possibles règims polítics, considerant que només n'hi ha un de bo (República), i que els altres estan desviats (Timocràcia, Oligarquia, Democràcia, Tirania). República: règim aristocràtic on governen els més sabis. Timocràcia: governen els més forts. Oligarquia: governen els més rics. Democràcia: Tirania:
VOCABULARI GENERAL (CORRENT)
VOCABULARI GENERAL (FILOSÒFIC)
Orígens de la filosofia grega aC
(milesis i els que continuen)
(384-322)
(hel·lenisme)
PRESCOCRÀTICS
Els presocràtics estudiaven la fisis però també qüestions morals, polítiques i socials.
Milesis: Tales (aigua) , Anaximandre (apeiron) i Anaximenes (neuma)
Pitàgores (nombre 1)
Heràclit (foc, espantarrei, logos i monisme dinàmic)
Parmènides (existència del ser i no existència del no-ser, monisme estàtic))
Postparmènides
Milesis
Els filòsofs cercaven una explicació racional dels fets naturals. El primer filòsof va ser Talles de Milet, s. IV aC Turquia.
Talles deia que tot era aigua i recorria al natural per explicar el natural, per això diem que utilitzava el pensament racional.
‘tota la matèria esta animada’ (hilozoisme) ‘tot és aigua’.
Va tenir dos deixebles:
Anaximandre ‘l’arkhé era l’apeiron’
Anaximandre va dir que l’arkhé de Talles (l’origen de tot) era l’apeiron (lo indeterminat i il·limitat)
Anaximenes ‘tot és aire o neuma’
Després anaximenes introdueix la neuma (aire) dins l’arkhé, on Talles hi havia posat aigua.
Altres
Els pitagòrics DE JÒNIA I GRÈCIA
Creien que els nombres tenien entitat i que d’alguna manera els nombres eren l’arkhé i que a partir dels nombres es podia explicar la realitat física, és a dir, hi havia relacions.
Heràclit de Efeso o l’obscur EFESO
‘tot flueix’ (espantarrei)que vol dir que tot passa
‘no ens podem banyar 2 vegades en el mateix riu’ la realitat sempre es va movent.
‘tot es foc’, utilitza el foc perquè és l’element més dinàmic. La realitat sempre esta en moviment i s’encén i s’apaga segons mesura.
Tots aquests canvis obeeixen a un Logos, una raó central que ho organitza tot.
I hi ha una oposició entre contraris que provoca el moviment.
No té deixebles
Parmènides de Elea ELEA
Es sol oposar a Heràclit de Efeso ja que ell creia en un monisme estàtic i Heràclit amb un dinàmic.
La realitat és rodona, per tant és igual per on començar ja que sempre es tornarà al mateix punt.
Negava la existència del buit i creia que tot estava format per un únic ser que era omnipresent i indivisible. Aquest ser ho ocupa tot ja que no hi ha res que l’impedeixi avançar.
Volia que la gent jutges el que veia i no es fies de les costums o la tradició, sinó que ho jutgessin utilitzant la raó.
A≡ el ser és
Principi de identitat A=A Principi de no contradicció ¬ (A ∆ ¬ A)
A≠ ¬A
Principi de text exclòs A v ¬ A Heràclit negava tots aquests principis
Postparmènides o conciliadors o eclèctics
Zeno ELEA
Deia que no es podia dividir l’espai i que no hi havia moviment. Deia que no es podia dividir l’espai perquè en un temps limitat no es pot recórrer un conjunt de segments il·limitats.
Afirma l’existència d’un arke únic però un element dinàmic que el transforma en una multiplicitat.
Empàdocles AKROGOS
Afirma l’existència de dues forces oposades: eros i neixos que formen un ser únic amb quatre arrels: foc, aire, aigua i terra.
Anaxàgores CLAZOMENE
Existència d’un únic ser material que anomena Nous, una força ordenadora no merament impulsora. Format per una mescla d’infinites partícules: supermata (Aristòtil els anomena homeomeries)
Demòcrit ABDERA
Successor de Leucip (no es conserven obres seves) eren dos atomistes.
Deia que existien tres principis: el ser, el buit (no-ser) i el moviment (un torbellí); afegeix que el ser que en un principi es un tot compacte s’acaba separant per àtoms a causa del moviment que no es poden dividir en coses més petites. Tot el que hi ha és una mescla de àtoms i el buit.
Els àtoms es poden distingir per la forma, la mida i la posició.
Per explicar la formació d’objectes va utilitzar una idea una mica ridícula: Deia que els àtoms cauen cap avall degut al seu pes i s’ajunten i formen tot quant hi ha segons les seves posicions.
Demòcrit no rebutja la creença amb els deus sinó que utilitza els àtoms per explicar la existència d’ells i no dels deus per explicar les coses.
Creu que tot va aparèixer del ex-nihilo. Supera clarament el pensament mític ja que utilitza la raó.
SOFISTES ATENES
Es presentaven com a mestres del saber i no eren una escola sinó un moviment.
Pretenen conèixer el saber i ensenyar-lo, però cobrant ja que no són rics de família. La majoria ensenyen a Atenes durant el segle V.
Hi ha una relació entre ells i l’aparició de la democràcia ja que defensaven la isegona i la osonomia.
Se’ls atribueix l’art de convèncer a la gent, però és una crítica injusta.
Protàgores
No es conserven molts de fragments.
‘L’home és mesura de totes les coses que son en quant que son i les que no son en quant no son’.
Sobre aquesta frase hi ha tres interpretacions diferents:
1ra: la veritat és relativa per a cada persona individualment
2na: l’humà (referint-se a cultura) determina la veritat (la veritat és relativa).
3ra (menys corrent): el que es verdader pels humans (referint-se a tota la espècie) pot no ser-ho per a altres espècies.
‘Sobre els deus no es pot saber res degut a l’obscuritat de l’assumpte i la brevetat de la vida’. (escepticisme). No es pot conèixer la veritat (és una manera de relativisme) per tant direm que és agnòstic.
Gòrgies:
Era un nihilista.
‘res existeix, si existeix alguna cosa seria incognoscible, si fos cognoscible seria incomunicable’.
SOCRÀTICS
Els socràtics criticaven als sofistes perquè es consideraven savis i perquè cobraven per ensenyar. En canvi ells es consideraven persones interessades en el saber.
Sòcrates no va escriure res, el que coneixem és gràcies a :
Plató, el seu successor més important. Ens revela els seus diàlegs de joventut.
Xenofort és un historiador i ens mostra la figura menys filosòfica de Sòcrates.
Aristòtil també admira a Sòcrates, encara que el conegui de manera indirecte. Diu que li devem dues coses: la definició universal dels conceptes i el mètode inductiu.
Aristòfanes era un comediògraf que criticava a Sòcrates i el ridiculitza amb una comèdia. Incita a la gent a cremar la seva casa i a odiar-lo. Sòcrates acaba condemnat a mort per el delicte de no-pietat (no honra al deu de la ciutat) i per corrompre als joves amb els seus pensaments.
‘Només se que no se res`. És una ignorància irònica. Sòcrates es considera més savi que eles altres perquè es presenta com a ignorant però amb interès d’aconseguir el coneixement, però ell com a mínim sap que és ignorant. En canvi la resta de ciutadans es creuen savis, encara que siguin ignorants.
Mètode socràtic: -reconeixement de la ignorància
2 fases:
1r destructiva o irònica: es dedica a fer preguntes i diu que l’ha apresa del seu pare
2na constructiva o maièutica: la aprèn de la mare
L’objectiu del mètode socràtic és la definició universal dels conceptes.
A la fase irònica destrueix el saber dels altres utilitzant preguntes iròniques. Ho aprèn del seu pare perquè era escultor i destrueix la pedra per després poder formar la figura desitjada.
Demostra que el saber dels altres (dirigint-se als sofistes també) és fals.
A la fase constructiva utilitza un mètode inductiu. Parteix del particular per arribar al general. Diu que l’error dels sofistes era confondre el particular amb el general.
Endemés del mètode hi ha un contingut sobre ésser virtuós. La proposta per ser virtuós és tenir saviesa i coneixements.
Pas de mite a logos (s.VII – VI ac)
En un principi la societat grega creia amb els mites però per un conjunt de circumstàncies van passar a creure amb el logos, és a dir amb el raonament – l’ús de la raó -.
Aquest canvi de mentalitat de la societat grega va ser degut a una crisi que va dur a qüestionar la mentalitat actual.
Aquest canvi de mentalitat també és degut a l’inici dels comerç que sa suposar un intercanvi de cultures, que els va fer posar en dubte les seves pròpies creences. És quan s’introdueix la moneda.
No és un pas absolut ja que els dos pensaments subsisteixen durant un temps conjuntament.
Els milesis van ser els que van ajudar a deixar de pensar de manera irracional i començar a fer ús de la raó.
Pas de fisis a polis (s.V)
Els socràtics estudiaven la fisis, però a finals dels segle van passar a interessar-se per qüestions socials, polítiques i morals (polis). Van deixar de interessar-se tant per saber de on provenia l’existència i a fer suposicions sobre el passat i el futur; i van atendre`s al que tenien davant, als problemes de la ciutat. Tot i així no van deixar la naturalesa de banda, els dos temes van conviure un llarg període de temps.
Grècia era un conjunt de polis independents degut a que l’accidentat relleu dificultava la comunicació entre elles. Els unien les creences i les lluites contra el perses.
Les guerres mèdiques contra els perses i la implantació de la democràcia a Grècia van dur a un canvi de mentalitat.
Glossari de Termes
Metallenguatge: és un llenguatge per parlar d’un altre llenguatge
Meta coneixement: és un coneixement per explicar un altre coneixement.
Problema/Misteri: El problema esperem que pugui ésser resolt, en canvi el misteri es creu que mai es podrà resoldre.
Andros (home) Andropos (humà)
Teogonia: l’origen del deus. Teo= Deu (antropomorfitzat)
Raó és qualsevol relació fonamentada (no arbitrària)
Hilozoisme: tota la matèria esta animada
Logos: raó
Apeiron: indeterminat
Cosmos: tot el que hi ha ordenadament
Caos: totalitat desordenada
Polis: ciutat o estat
Mitologia: és la ciència que estudia els mites
Conte: narració imaginaria breu
Faula: narració imaginaria amb intencions morals
Llegenda: narració amb algun element històric
Espantarrei: la realitat es mou
Perifisis: sobre la naturalesa
Aporia: carreró sense sortida
Eros: amor
Neixos: odi
Nous: pensament o intel·ligència
Supermata: llavors
Homeomeries: parts semblants
Ex-nihilo: del no res
Isegona: igualtat de paraula
Isonomia: igualtat davant la llei
Agnòstic: no es pot conèixer la veritat
Pietos: sacrificar coses per als deus grecs
Maièutica: art de parir
Areté: virtut
PLATÓ
Biografia de Plató (influències, viatges,...)
Tenim coneixements sobre la vida de Plató bàsicament per dues fonts: el Diògenes Laerci i la Carta VII.Fill d'una família aritocràtica (rica i d'origens nobles).
Plató va viure tant sistemes de govern democràtics com tiranies. Repudià la tirania, per motius evidents, i també va rebutjar la democràcia, ja que va ser aquest règim que va condemnar a Sòcrates.
Després de morir Sócrates (399 a.C.), a traves del qual té influències de Parmènides, Plató entra en contacte amb pitagòrics.
Plató acabà a Siracusa, on pretenia reformar el sistema de govern, que era de tirania, per convertir-lo en un sistema de govern racional. Els seus intents varen fracassar.
( *FALTA INFORMACIÓ SOBRE MÉS VIATGES QUE VA FER PER REFORMAR GOVERNS I VA FRACASSAR TAMBÉ *)
Plató va adonar-se que no havia pogut convertir als polítics en filòsofs, la qual cosa va conduir-lo a plantejar-se la possiblilitat que els filòsofs es convertissin en polítics. És per això que l'obra platònica es dedica a la transformació dels sistemes de govern de les polis; el seu projecte polític és ja durant la seva maduresa.
Obra (molt interessant: http://es.wikipedia.org/wiki/Platón#Obra)
L'obra de Plató es redueix a diàlegs, si n'exceptuam les cartes l'Apologia a Sócrates (narració), als quals hi intervenen personatges molt diversos. Podem diferenciar quatre períodes o etapes en la seva obra:
1. Diàlegs de joventut o socràtics: es caracteritzen perquè el Sòcrates literari expressa el pensament del Sòcrates històric. Per tant, Plató es limita a expressar el pensament de Sòcrates. Destaquen:
- Apologia a Sócrates:narració sobre la condemnació i mort de Sócrates, que va ser matat com a conseqüencia d'una acusació de corrompre a la joventut amb els seus ensenyaments i per incomplir les asebeia; tot fals, ja que Sócrates ensenyava l'excel·lència. Sócrates prefereix la mort que no viure fora d'Atenes. Quan se li proposa sobornar als seus guardes, ell s'hi nega, ja que pretèn educar als joves d'Atenes, i si no pot realitzar la seva feina allà, no podrà dur a terme el seu objectiu. Per tant, afirmam que és coherent fins al final.
- Laques: diàleg que tracta sobre la valentia o el coratje.
- Lisis: diàleg sobre l'amistat.
- Protàgores: diàleg en el que es tracta la virtut. Hi apareix el sofista Protàgores, el qual era relativista ("l'home és la mesura de totes les coses"). Sòcrates presenta arguments sobre la virtut (areté, excel·lència).
2. Època de transició: Plató ja ha fundat la seva acadèmia. Destaquen:- Gòrgies: hi apareix el sofista destacat Gòrgies, nihilista. El diàleg tracta sobre la retòrica.
- Menó: tracta sobre la virtut i el seu ensenyament; es pot ensenyar? Pot ser apresa? Es pot aprendre a ser excel·lent?
- Cràtil: tracta sobre temes d'etimologia i lingüística.
3. Època de maduersa: el Sòcrates literari és simplement una excusa per posar en boca del seu mestre les idees de Plató, ja madur. Destaquen:- Banquet o Simposi: tracta sobre l'amor i el coneixement de la bellesa.
- Fedó i Fedre: diàlegs que tracten sobre l'immortalitat de l'ànima.
- La República o Politeia: no tradueix exactament per "república" (del llatí res publica, "cosa pública"), ja que realment tracta de com fer-ho per organitzar la polis. Per tant, una traducció més precisa és "constitució", és a dir, la manera de governar la polis, entre d'altres coses.
4. Diàlegs de vellesa: es caracteritza per ser un període d'autrocrítica en el qual hi revisa les seves idees anteriors. Destaquen:Per classificar la seva obra s'utilitza el mètode estilomètric, en el qual s'analitza l'estil de Plató, que varia de la joventut a la maduresa; a més del mètode filològic. També resulta important la determinació del subjecte de la anunciació del text, ja que varia al llarg de la seva obra. A més, és possible adonar-se'n de l'evolució en quant al pensament que té Plató.
El pensament de Sòcrates
Tot i que no va escriure res, tenim coneixements d'ell per mitjà dels escrits dels seus deixebles. Per exemple, Xenofond va escriure, al igual que Plató, una Apologia a Sòcrates. Xenofond és, tal vegada, el més hagiogràfic, ja que parla de Sòcrates com si fos un sant laic. D'altra banda, Aristòtil, deixeble de Plató, fou un historiador de filòsofs; assegura que la definició universal dels conceptes i el mètode inductiu es deuen a Sòcrates. També podem trobar escrits sobre Sòcrates en Diògens Laerci. A l'altre extrem ens trobam a Aritòfanes, un dramaturg que, en una de les seves obres, presentà a Sòcrates com un personatge ridícul i que corromp als joves. L'obra s'estrenà en vida de Sòcrates i, juntament amb comerciants i sofistes, els poetes són els que aconsegueixen la seva condemna.Sòcrates tractà, sobretot, qüestions humanes com la política, la justícia i la virtut ("baixa la filosofia del Cel a la Terra", segons Ciceró); la qual cosa el diferenciava altament dels sofistes, que es dedicaven al physis (cosmos). Sòcrates pretengué establir definicions universals que servissin per sempre i per tothom, a la qual cosa els sofistes s'oposaren, ja que creien que tot era relatiu. Amb això, Sòcrates va voler denunciar el pseudo-coneixement.
Els sofistes eren relativistes i ensenyaven a argumentar, qualitat mol útil en la antiga democràcia atenenca. Foren acusats de convertir en fort l'argument dèbil, gràcies al seu art d'argumentar, per això són considerats els precursors de les fal·làcies.
Mètode socràtic
Consta de dues fases:1. Fase destructiva o irònica.
2. Fase constructiva o maièutica.
Sòcrates deia que havia après aquest mètode gràcies als seus pares: el seu pare era esculptor, que destruïa la pedra; i la seva mare ajudava a les dones a parir. Sòcrates es considerava "parter" de les idees, però considerava que primer era necessari destruir el fals coneixement.
Després que l'oracle de Delfos el declarés l'home més intel·ligent de Grècia, ell afirmà que "jo només sé que no sé res", a més d'afirmar que l'oracle tenia raó, ja que ell admetia la seva ignorància, mentre que els altres pretenien saber (sofistes), la qual cosa els convertia en més ignorants.
En la fase maièutica, Sòcrates estableix una definició universal del concepte mitjançant el mètode inductiu: observa casos particulars, troba propietats comunes, generalitza i defineix en funció de les propietats comunes.
Els sofistes, en canvi, pretenien establir un cas concret com a regla general, la qual Sòcrates destrueix amb la fase irònica. En la segona fase, Sòcrates continua fent preguntes a l'interlocutor, per tal que aquest arribi a una definició. Sòcrates no proporciona la definició, sinó que guia l'interlocutor, l'ajuda a extreure el coneixement.
Amb altres paraules, el mètode comença amb Sòcrates, que es presenta com a ignorant i demana als experts (qüestions militars als militars, qüestions de sabates als sabaters,...). Quan l'expert veu que no pot aportar una definició correcte, admet la seva ignorància. Finalment, Sòcrates guia a l'ignorant cap a la definició.
El mètode socràtic presenta dues característiques fonamentals: la primera és que és un mètode diològic (de diàleg) guiat per Sòcrates; la segona és que el saber és contingut en l'interlocutor i Sòcrates simplement ajuda a extreure-lo de l'interlocutor ("parter d'idees").
Com a exemple d'aquest mètode, tenim Laques, diàleg on Sòcrates va a un gimnàs on entrena Laques, un general de guerra, al qual li demana què és la valentia. Laques contesta que consisteix en no retirar-se mai i plantar cara a l'enemic. Sòcrates troba una errada en la definició, ja que no es compleix sempre, i demana una altra definició. Així successivament, fins que Laques li diu que no sap què és, admet la seva ignorància (final de la fase irònica).
VOCABULARI PLATÒNIC
LA REPÚBLICA
És el llibre més important de Plató, on el personatge principal és Sòcrates que mitjançant el diàleg presenta les creençes de Plató. Està dividida en 10 llibres (realment avui en dia en diríem capítols però com que La República original estava formada per deu pergamins, de cada pergamí se'n diu llibre.).Llibre 1
El llibre comença amb la presentació de Sòcrates que visita al seu amic Cèfal. Primer de tot li demana quins són els mals més molestos de la vellesa i quina és la major avantatge de ser ric. Per Cèfal la major avantatge de ser ric, és la possibilitat de pagar el deutes i així poder viatjar a l'altre vida sense pecats. Cèfal respon que el pitjor mal de la vellesa és la preocupació per haver comès alguna injustícia, ja que no la poden rectificar. Llavors, la conversa es transforma en què és la justícia. Cèfal considera que consisteix en tornar el que es deu (la justicia es la devolución de lo que se debe), però Sòcrates li fa veure que no. Polemarc (fill de Cèfal) diu que la justícia consisteix en fer el bé als amics i el mal als enemics( la justicia consiste en el beneficio a los amigos y el perjuicio a los enemigos). Trasímac afirma que la justicia consisteix en satisfer al més fort (la justicia es lo que conviene al más fuerte), defensant el punt de vista del personatge històric. Sòcrates els fa veure que no van ben encaminats. Sòcrates considera que la justícia és l'excel·lència de l'ànima ( la justicia es la excelencia del alma).Més endevant, els interlocutors de la casa intenten una definicó de justicia i Sòcrates va destruint la de cada un (fase destructiva). Finalment Sòcrates diu que la justicia és la excelència de l'ànima.
Llibre 2
Sòcrates és un recurs literàri que comença a revelar el discurs de Plató.Sòcrates planteja que la justícia s'ha de cercar a la polis, a nivell global, i no individual. Llavors, es qüestiona l'origen de les polis. Sòcrates contesta que la polis es formen perquè els individus aïllats no poden satisfer les seves necessitats bàsiques: alimentació, vivenda i vestimenta. Glaucó considera que aquesta polis és insuficient, ja que no es diferencia d'una polis de porcs, per la qual cosa Sòcrates hi afegeix els luxes com la música, la cuina,... Com que per mantenir-se satisfets és necessari expandir-se, exposa la necessitat d'un exèrcit que, a més serveix per defensar la polis de l'enveja d'altres.
Els guerrers que formen l'excèrcit han de ser forts, ràpids, llests i, sobretot, valerosos. Han de ser ferotges amb els enemics, però mansos amb els compatriotes.
Llibre 3
Considera que l'educació ha de prescindir de la mitologia, ja que es presenten als Déus de forma poc seriosa, com a criminals (tal i com els descriuen els poetes, per això aquests no poden estar al cap de la polis). Considera que les divinitats no poden ser causa del mal, sinó del bé. Tampoc li pareix seriós que els Déus es transformin en diferents animals, ja que han de ser excel·lents, tampoc poden mentir. En definitiva, vol que els Déus siguin justos.Explica com s'han de presentar els herois i critica fortament a Homer per donar els herois caràcters humans i fer que riguin, plorin i es transformin. (el fet de transformar-se els hi resta superioritat, ja que segons Plató, no hi ha individu millor que ells).
Torna a explicar la importància d'una bona alimentació dels guerrers per aconseguir estar sans. Per educar-los se'ls ha d'ensenyar la música i la gimnàstica, que eduquen tant el cos com l'ànima. La música ajuda a modular la força bruta que produeix el gimnàs, això dóna lloc a la valentia. No poden fer teatre i, si imiten, han de ser caràcters forts i valents.
Han de ser dogmàtics, han de tenir molt clara la seva devoció cap a fer el que convé per la polis i mai mirar per si mateixos. Durant l'elecció per ser guerrers ha de ser sotmesos a distraccions, temptacions i trampes per veure si tenen clar quin és el seu vertader objectiu. També se'ls ha d'assustar i dur a llocs de plaer perquè es controlin.
Plató critica els mites tradicionals d'Homer però proposa el mite de les naturaleses diverses. Afirma que s'ha d'explicar als ciutadans el següent mite: tots són fills de la terra i germans entre sí. Provenim de la naturalesa, però amb diferents proporcions dels elements que els formen: alguns tenen major proporció d'or, que seràn els futurs governants, els filòsofs; d'altres tenen més plata, els guerrers; i, finalment, els darrers, major proporció de ferro i bronze, els artesans. Així, Plató pretèn aconseguir que la gent pensi que la naturalesa és immodificable, no poden canviar la seva posició social. No és un sistema aristocràtic, ja que l'elecció de les classes es fa segons les seves qualitats, sometent-los a unes proves i no per llinatge.
Llibre 4
Adimantos replica que els governants de la polis mai no podran ser feliços al mòdel que proposa Plató i ell contesta que la polis no es construeix per la felicitat dels governants, sinó que l'objectiu és la felicitat de la polis a grosso modo. Plató vol evitar la corrupció pensant en una espècie de comunisme (anacronisme) pels guerrers i governants, així defensaran com a seva la propietat comuna, i es manté unit el poble; és la comunitat de béns. A continuació, diu que els ciutadans poden tenir propietat privada però que no convé que hi hagi moltes diferències de riquesa entre ells.
Sobre la justícia, Plató creu que per saber si n'hi ha, primer s'ha d'examinar l'excel·lència (areté). Les tres virtuds (qualitats superlatives) són: Sofia (Saviesa), Andreia (Fortalesa) i Sophrosyne (Temprança); totes elles juntes amb equilibri i la seva correcta proporció donaran la Diké (Justícia). La Saviesa és la virtud dels governants i la Fortalesa la dels guardians. La Temprança és la virtud dels productors, dels ciutadans i consisteix en la moderació en l'ús dels bens i en l'interés per comandar (respectar els estaments dictats pel mite de la naturalesa),
L'Estat tendrà sofia si la tenen els seus governants, serà valent si ho són els seus guerrers, i serà moderat si els artesans es moderen en l'ús dels béns i un ús moderat de les qualitats, acceptant que els millors han de governar sobre els pitjors. Quan cada part cumpleix la seva ergon (funció), hi ha diké.
Sòcrates es demana si a l'infividu hi són presents els mateixos components que a les polis. Respon que sí, que a la psiqué hi ha les 3 excel·lències: hi ha una part (alogiston), de l'ànim (timon) i una part apetitiva (epitimetikon). Composen l'individu humà en diferents proporcions, segons la seva ergon a la polis: predomina l'alogiston en els governants, la timon en els guerrers i l'epitimetikon en ciutadans.
Teoria de l'ànima (antropologia platònica): l'ànima governa al cos a través de 3 parts: raó, ànim o impuls o voluntat, i desig.
(racional; al cap)
(fronesis o prudència)
(irascible; al pit)
(concupiscible: al baix ventre)
Dualisme de Plató: considera que esteim formats per l'ànima i el cos. Creu que és una trobada accidental i temporal, que l'ànima és d'origen celestial, que pretèn tornar als seus origens. El destí de l'ànima depèn de les accions que es realitzin a la Terra.
Llibre 5
Es planteja la naturalesa de la dona i les tasques que pot desenvolupar. L'ànima de la dona no té cap diferència respecte l'ànima d'un home, és a dir, que les dones tenen les mateixes capacitats i funcions que l'home: poden ser filòsofes, guerreres i artesanes. En definitiva, poden ser educades. La dona només es diferencia de l'home en quant a la força física: són més dèbils.Els ciutadans de la polis només poden tenir fills (no reconeguts) amb dones de la seva mateixa posició social, és a dir, que seleccionaran als millors pares i mares per a aconseguir una millor descendència.
Comunitat de dones i fills per als guardians: fills que han de ser cuidats com a iguals i separats posteriorment segons la seva qualitat.
Sobre l'esclavitut, els grecs no han de fer esclaus a altres grecs: l'esclavitut està reservada pels bàrbars (tots aquells que no són grecs). No s'han de sacejar els cadàvers, exceptuant de les arms dels morts de guerra. Porposa un cert humanitarisme bèl·lic, ja que considera que no s'han d'incendiar les cases dels vençuts ni sembrar els seus camps de sal.
Glaucó qüestiona si la polis és possible o bé si és simplement una utopia. Plató es conscient que la pràctica arriba sempre menys lluny que les paraules. Ja sap que és complicat dur-la a la pràctica, però convé procurar aproximar-se al màxim al model ideal.
Al igual que en la Carta VII, on arriba a la conclusió que o bé els governants es converteixen en filòsofs, o bé els filòsofs han de convertir-se en governants, al Llibre V tracta també aquesta qüestió. Plató assegura que els filòsofs tenen afició per tots els estudis, sense cansar-se mai (com un amant vol ser estimat en la seva totalitat). Distingeix entre els filòsofs i pseudo-filòsofs.
Situacions intel·lectuals (associació de la dimensió del coneixement amb la de la realitat):
1. Ignorància (amatia): coneixement del que no és, absència de coneixement.
2. Coneixement autèntic i fonamental (episteme): coneixement del ser, de les idees.
3. Opinió (doxa): és un pseudo coneixement, un coneixement del que és i del que no és, estat d'opinió on es mescla el saber amb la ignorància.
La ignorància és preferible que l'estat d'opinió, ja que l'inconvenient de la doxa és que, mentre creiem saber, no buscam el coneixement; mentre que, si sabem que som ignorants, buscam el coneixement. Tot i això, Plató acaba reconeixent que la doxa és menys clara que l'episteme, però menys fosca que l'amatia (Plató recupera la comparació entre el conèixer i el veure, original de Parmènides).
Llibre 6
Comença fent referència a l'ànima filosòfica, que es distingeix molt prest per ser justa, mansa, amb bona memoria i dotada per aprendre, tot i que requereix l'educació. Si les qualitats de l'ànima es nodreixen malament, s'allunyen de la filosofia. Plató creu que als adolescents se'ls ha de donar una educació en relació amb la filosofia d'acord amb la seva edat, per això creu que la filosofia només és apte pels adults.Planteja quin és l'objecte d'estudi suprem dels governants: les eidos i, especialment, l'eidos agathos (la idea del bé). L'eidos no és un contingut de la ment, sinó que és extramental. Per il·lustrar com és possible el coneixement racional utilitza el símil del sol:
Compara el coneixement sensible amb el coneixement intel·ligible o intel·lectual.
Coneixement sensible: requereix un ull amb vista, un objecte que ha de ser vist i llum. El Sol aporta vida i llum a la Terra: provoca el coneixement i ser, fa possible que l'ull hi vegi.
Coneixement intel·ligible: ha d'haver-hi una eidos, a la qual hi correspon un concepte. L'eidos és allò que fa possible que existeixin els continguts de la nostra ment. Tot això és possible per la Idea del Bé, que és el model de totes les idees, arquetip d'arquetips, forma de formes, eido de eidos. L'eidos agathos fa possible el coneixement, la realitat de les eidos i el ser, de la mateixa manera que el sol proporciona llum, vida i visió.
Després d'això comença el símil de la línia:
Es planteja una línia dividida en 2 seccions desiguals que són dividides en la mateixa relació (la part d'abaix és menor extensió que la d'adalt). Es compara un segment amb el coneixement, les divisions que es poden establir a una línia amb les divisions del coneixement. A més, compara el coneixement amb la realitat.
Noesi: coneixement absolut, sense suposicions; coneixement intel·lectual ple.
Dianoia: coneixement de les figures geomètriques i les matemàtiques.Les matemàtiques son ciències formals i axiomàtiques (parteixen d'axiomes, afirmacions que acceptam sense qüestionar-les, ja que són eivdents). Per això la dianoia parteix de supòsits per arribar a altres supòsits, sense arribar a un coneixement absolut.
Pistis: creença, conjectura, saber hipotètic, saber no ferm. Tracta del coneixement de les coses (animals, plantes,... coses sensibles).
Eikasia: és la imatge d'un objecte. Per plató el coneixement més ínfim que hi ha.
Per part del Plató de joventut hi ha un despreci cap a la doxa (el plantejament socràtic és que és millor no tenir coneixement que tenir-ne un de fals), en la maduresa la valora més, ja que és pràctic en situacions puntuals, no té una posició radical respecte l'opinió.
Llibre 7
Plató compara la naturalesa humana pel que fa l'educació o la manca d'ella exposant el següent:Símil o mite de la caverna:
Es tracta d'uns homes que es troben en una caverna, on hi han viscut tota la vida i hi estan encadenats de cames i braços. Hi ha un accés obert a contrallum. Només veuen el que tenen davant perquè no poden moure els caps. Tenen el llum d'un foc al darrera d'ells, a certa distància des d'adalt.
Entre el foc i els encadenats hi ha un camí, pel qual hi desfilen uns individus que porten objectes i animals sobre el cap, però hi ha una paret que no permet que vegin el cos d'aquests indiviud, només el que porten sobre el cap. El foc projecta la llum i es veuen les obres del objectes que passen pel camí. Els homes veuen el que creuen que és la realitat, mentre que són ombres d'objectes.
Si consideram que algú el desencadenés i el girés, quedaria enlluernats per la llum del foc. Llavors, algú li fes preguntes, demanant-li què eren aquelles coses darrera la paret, que són figures que representen coses (al·lusió a Sòcrates, que prova d'alliberar la caverna atenenca). El presoner es trobaria malament, pensant que el coneixement previ era l'autèntic. La llum li faria mal (símil del sol). Si algú l'arrossegués pel camí costerut (difícil camí del coneixement), el tregués de la caverna, la llum del Sol el cegaria i no li deixaria veure el món d'adalt (món intel·ligible); primer veuria les ombres més fàcilment, llavors els reflexos en l'aigua i, per acabar, els astres i el Sol.
Només un camí dificultós i complicat condueix al coneixement autèntic. Al final del procés, es produeix l'adquisició de la Idea del Bé.
Llavors es produeix el retorn a la caverna: una persona que coneix les idees i el bé, Plató considera que sentirà llàstima pels presoners, que només coneixen dels eikons. Si tornés a la caverna, tendria dificultat per veure-hi, tendria els ulls plens de tenebra. Els presoners se'n riurien d'ell i el criticarien per haver pujat i haver-se fet malbé els ulls (si hi hagués un concurs de reconèixer ombres, perdria l'alliberat, ja que és menys hàbil entre les tenebres). A més, afirmen que si poguessin agafar-lo amb les mans el matarien (al·lusió a Sòcrates).
Tot això cal enllaçar-ho amb el dit anteriorment (símil del sol i de la línia): el foc representa el Sol (fa possible el coneixement visible) i el Sol representa el bé (fa possible el coneixement intel·ligible). La pujada és compara amb l'ascensió de l'ànima pel coneixement. Quan es coneix la Idea del Bé, se la reconeix immediatament com a causa de tot el que és recte i bell. La Idea del Bé genera el Sol, que genera la llum i dóna lloc al coneixement visible.
La prudència (fronesis) és la sofia aplicada a la pràctica, qualitat necessaria pels governants. El qui ha d'actuar amb prudència en privat i en públic ha de tenir la Idea del Bé. Per això, només s'ha de confiar la presa de decisions a aquells que han adquierit els coneixements adequats.
Per tant, el símil de la caverna serveix per parlar de l'educació i que els governants siguin aquells que han aconseguit sortir de la caverna.
Plató estableix una comparació constant entre el coneixement (episteme) i el ser (onta).
També es pot correspondre amb el símil de la línia perquè hi ha una perspectiva òntica i una altra d'epistèmica. La regió que ens és revelada per la vista (món sensible, part de la realitat que correspon al pla epistèmic de la doxa) es compara amb l'estança al fons de la caverna; la llum del foc amb la llum del Sol; la pujada és el camí cap a l'intel·ligible.
Es tenen en compte els següents aspectes en el mite de la caverna:
1. Classificació de la realitat
2. Classificació dels graus de coneixement
3. Educació que permet adquirir el coneixement.
(nivells de realitat)
(nivells de coneixement)
(nivells d'educació)
L'educació precisa l'orientació d'un mestre que ens ajuda a conèixer la realitat gradualment. Es necessita un esforç constant, tota la vida. Per coneixer és necessari l'aprenentatge i esforç. És necessari tenir mestres que ens facin mirar en les direccions correctes pel dificultós camí del coneixement, que ens ensenyin a conèixer. Es tracta d'un procés d'aclimatació a l'abstracció. L'educació no és com si posessin la vista en ulls cecs, sinó que és necessari que el mestre condueixi als deixebles cal a la realitat. Ha de canviar per complet la situació vital.
El procés educatiu no és circumstancial de mirar en una direcció adequada en un moment puntual, sinó que s'ha de realitzar una transformació total de la persona. Si no es realitza el canvi complet, no es podrà arribar a la veritat. L'ànima ha d'estar el més lliberada possible respecte del cos, ha d'estar volcada cap al coneixement de les idees i no cap a les coses i els sentits. L'educació és un procés d'alliberació de l'ànima de les cadenes que ens fermen al nostre cos (soma).
La Idea del Bé causa la veritat, l'enteniment i la realitat. El Bé produeix el Sol i, per tant, indirectament la visió. Si no existís una idea d'un objecte, no se'n podria el·laborar una definició universal. Si un objecte no existeix, de la mateixa manera, no pot ser vist.
Parts del símil de la caverna:
1. Descripció
2. Camí cap a fora
3. Retorn a la caverna
Conclusions del símil de la caverna:
1. Relacionar-lo amb el símil de la línia.
2. Els que han contemplat la Idea del Bé són els encarregats de tenir prudència a l'hora d'actuar en públic.
3. Quan hem conegut les idees, resulta més complicat parlar sobre les imatges i les ombres.
Després d'explicar el mite de la caverna, Plató exposa que els aprenents de filòsofs han d'estudiar:
1. Aritmètica
2. Geometria plana
3. Estereometria
4. Astronomia des d'una perspectiva matemàtica
5. Harmonia musical
(fins aquí son estudis preparatoris per l'estudi suprem de la dialèctica, no són per les seves aplicacions pràctiques, sinó per aclimatar l'ànima a les realitats abstractes)
6. Estudi de la dialèctica: pretén el coneixement de la Idea del Bé com a objectiu final. Al final de l'estudi, els supòsits es poden cancel·lar i arribar a una veritat inamovible. Els dialèctics han d'estudiar des d'infants. Als 20 anys se'ls selecciona i se'ls fa repassar tot el fet fins al moment; als 30 se'ls selecciona de nou, i se'ls fa fer tot tipus de treballs; als 50 comencen amb la dialèctica avançada. Quan arriben a la contemplació de la Idea del Bé poden començar a governar, alternant-se.
Libre 8
Parla sobre l'Estat i els possibles règims polítics, considerant que només n'hi ha un de bo (República), i que els altres estan desviats (Timocràcia, Oligarquia, Democràcia, Tirania).República: règim aristocràtic on governen els més sabis.
Timocràcia: governen els més forts.
Oligarquia: governen els més rics.
Democràcia:
Tirania:
RESUM TOTAL AV.1